la meva Helena…

Fa dies queabocat al balcó he perdut el jornal xerrant amb un pardalmés avorrit que jo.

diàlecs de pluja

Nadia arriba a casa, s’adorm al mig vespre, sota la lleugera fresca del setembre i el silenci, desperta, descalça el seu cos, la seua ànima, despai, molt despai, cuina el sopar, peix blanc i arrós, amanida… Cau la nit lenta de dilluns, segon del setembre… Xiuxiueja una musiqueta de fa molts anys… recorda bé cada…

L’encés, l’apaga

Nadia encés el seu cor. L’apaga. Nadia encés el seu cor. Está roig, desitjós, latent. L’apaga. Nadia encés el seu cor. L’apaga. L’encés, l’apaga. Canta. Plora. Somriu. Passeja. Sent. Parla. S’adorm en silenci. L’encés. L’apaga. Nadia viu, vola, alça la seua mirada al cel, a la mar, a l’horitzó a l’hora violeta. L’encés. L’apaga. El seu cos…